Twitter FacebookInstagramEmail

EnglishFrenchGermanItalianPortugueseRussianSpanish

Entrevistes

Entrevista a Ebri Knight

Entrevista feta a l’ Arnau, l’Albert i el Víctor dins dels festival Esperanzah, en un ambient privilegiat envoltats de naturalesa. Tot i que durant la conversa van entrant i sortint diferents membres del grup, ja que es trobaven acabant les proves de so.

 

Perquè Ebri Knight?

VictorVa començar com un grup d’amics…quan jo no hi era.

ArnauRealment va començar perquè hi havia dos germans d’Argentona, més grans que nosaltres,  que tenien ganes de fer un grup de folk-rock i ens van “emerdar” una mica. I llavors ningú d’ells va començar a tocar amb nosaltres, si no que ens van introduir i ensenyar música que aquí no s’escoltava gaire, fins tenir de referents bastants llunyans als que tenim ara. Vam començar sobretot amb Celta Escortos, Mago de Oz, que era una època que estava tocant en escenaris importants,… I nosaltres vam emmirallar-nos en això. Potser si que vam començar amb uns referents de música més atlàntica, però a poc a poc vam anar fent més autòcton la part d’arrel.

 

Encara veieu Ebri Knight com un grup d’amics? O ha anat evolucionant?

Albert: La gran sort és que ha anat evolucionant continuant sent un grup d’amics.  I ens trobem que treballem en el que ens agrada, amb la gent que estimem i ens trobem còmodes.

Arnau: Som una família de fet, perquè no és només els músics que som, sinó tots els musics, l’staff que tenim darrera, els tècnics, els managers, les nostres companyes, les nostres famílies… Tothom és coneix, quan fem trobades ens trobem tots i totes, i al final ha esdevingut una família. És més que un grup de música i més encara que un grup d’amics. I a prova d’això és que el moment en que hem hagut de fer el pas de la nostra professionalització i formalitzar-lo ens hem fet cooperativa, precisament per les ganes que tenim d’incloure’s a tots i de fer xarxa amb altres cooperatives, amb altres col·lectius i altres persones.

Victor: De fet fa una setmana que s’ha acabat el procés, però ve de l’any passat.

Albert: L’any passat vam tenir tota la presa de decisions, de si ens fèiem cooperativa o quina forma agafàvem.

Arnau: Vam estar veien diferents formes i vam veure que la cooperativa era la que més s’assemblava al que ja fa any que fem, i llavors ens hem hagut de forma també com a cooperativistes. Perquè al final no deixa de ser una forma jurídica que nosaltres desconeixíem.

Victor: Ens era una cosa desconeguda.

Arnau: Després de fer totes les formacions, entregar tots els papers i tot, aquesta setmana ja tenim la cooperativa amb tots els papers!

 

Que us va fer decantar pel folk? Els vostres referents? Algú del grup?

Arnau: Va ser completament natural. No hi havia grups de folk en català que estiguessin en l’escena rock en aquell moment, fins i tot avui encara n’hi ha molts pocs. I de fet, al principi quan vam començar a tocar teníem una gaita! Era tot plegat molt més folk, tenia un component molt més dogmàtic potser. I al final ens hem quedat amb els instruments així més protagonistes no?, amb la flauta i el violí, i la mandolina coma secundari. A més, ara fa tres discs que afegim un acordió que no hi és en el grup pròpiament, i també aquesta sonoritat intentem que és conservi, també amb tots els grups que fan folk arreu de la península intentem saber quins sons i posen i nosaltres també aportar-ne i reproduir-los, i sobretot agafar el que ens agrada.

 

Si tot fos possible, on us agradaria arribar? Teniu un objectiu marcat?

Albert: Com a projecte mai ens hem marcat uns objectius molt llunyans, sempre hem estat molt al dia a dia i hem treballat sobretot les coses que nosaltres teníem marcades amb molta immediatesa, quan estàvem amb un disc estàvem pel disc, quan volem fer un videoclip ens centrem en el videoclip i el visibilitzem.

Arnau: Ara volíem dignificar la nostra feina, sobretot per fugir de la precarietat laboral i l’explotació que hi ha en el mon artístic. I hem aconseguit establir-nos com a cooperativa, que és una cosa que hem anat fent amb l’evolució del grup. Hem marcat l’objectiu, i hi hem arribat!

Victor: I anem donant petites passes que ens van refermant  amb l’esperit que tenim, que és fer música i treballar amb la gent que ens envolta.

Arnau: Jo penso que aquest moment és especialment rellevant no? Perquè estem començant a viure de la música, que crec que si que era un dels objectius que potser si que teníem a llarg termini, però sense voler-ne parlar no? Nosaltres sempre hem intentat tocar molt de peus a terra i dir: Va! Que l’any que ve vagi millor que aquest. Llavors jo penso que ho hem anat aconseguit fins aquest moment en el que estem vivint un somni que és viure de la música, llavors tot el que vingui de més és un regal. Ens sentim privilegiats de viure moments, de conèixer gent, de conèixer llocs, de conèixer festivals, projectes, col·lectius que si no tinguéssim el grup o féssim el tipus de música que fem no coneixeríem.

Albert: En certa manera és anar posant cosetes a la motxilla.

 

Deixant de banda el projecte Ebri knight, ens agradaria saber qui són les persones que s’amaguen darrera del grup.

Si només us deixessin escoltar una cançó, quina triaríeu?

Arnau: La Internacional!

Albert: Uf! Això es molt difícil!

Arnau: Jo ja he triat, ara us toca vosaltres.

Víctor: Després de sopar! Una cançó nostra que m’agrada molt i que hauria de tornar al repertori.

 

Teniu un ritual abans de pujar als escenaris i de veure el públic?

Albert: Si en tenim molts…

Arnau: El més clar és una cosa “testosterònica” que tenim, que és posar-nos tot junts com si fóssim un equip de rugbi, abraçats i picar de peus al terra mentre cridem Let’s go Erbis quatre cops. Així com una cosa com molt tribal.

 Albert: No és perquè molt “testosterònica”?

Arnau: Home, és una cosa molt “testosterònica”! Sí home sí! Té un punt així molt viril.

Victor: El que no se jo és com va començar això.

Albert: El que és una cosa de molt de cohesió.

Victor: Com va començar això? Jo no ho he fet sempre.

Arnau: Això va començar al principi, sobre el 2009.

Albert: Però a banda d’això, escalfaments, estiraments… jo m’aïllo una mica…

Arnau: Sobretot canalitzar la concentració cap al concert i cap a l’espectacle.

 

Que us hages agradat saber fa 5 anys?

Albert: Tot!

Arnau: Jo crec que no, que les coses que fem estan molt lligades al moment, llavors si haguéssim sabut segon que potser haguéssim triat un altre camí i no estriem on estem ara. El que hem fet o hem fet amb convicció i amb uns principis, que per molt que costi a vegades intentem seguir sempre.

Victor: Jo crec que si que hi ha coses que m’hagués agradat saber abans

Arnau: Si? Jo crec que no.

Albert: Jo crec que si. Sobretot, hem fet moltes cagades, que és la manera d’aprendre també, però si te les pots estalviar, sempre és millor!

 

Si pugéssiu, quina cosa canviareu del món?

Arnau: Una!?

Albert: Matar a todos los humanos!

Arnau: Això seria una bona, sí!

Albert: Pel món realment seria el millor. Pels humans potser no.

Arnau: Estaria bé que existís algun Déu de veritat que la gent dolenta la fes desaparèixer del mapa. Això estaria molt bé!

Victor: Hi ha masses coses per triar sols una que canviaria.

 

Doncs fem-ho al diferent, quines 3 coses canviaríeu?

(S’integra l’Adrià després de les proves de so)

Albert: Això canvia molt…

Victor: Potser és més complicat i tot!

Adrià: Jo el capitalisme personalment, per dir-ne una.

Albert: Ostres, si en dius tu ja no seran tres, sinó quatre…així que, jo canviaria el capitalisme!

Adrià: Gràcies tio!

Arnau: Si, també el sistema patriarcal, les agressions al entorn natural i tota la misèria que acaba com a conseqüència de l’avarícia, i d’aquest capitalisme depredador que va que molta gent prioritzi els seus interessos personals a costa de la misèria col·lectiva, i que al cap i a la fi fa que al primer món pugem estar fent una cervesa i una entrevista tranquil·lament mentre que hi hagi molta gent que morint de gana. En resum, tot el que ens aporta misèria com a espècie. És una, però son moltes.

 

Com definiríeu aquell estadi en el que us heu sentit completament lliures de ser qui sou, de fer el que vulgueu i totes aquelles coses que us aboquin a la pròpia llibertat?

Adrià: Quan surt el sol un dia de vaga general! Això està molt bé.

Arnau: Doncs jo penso que aquesta sensació l’he tinguda, tot i pensar en totes les misèries, de les limitacions que dona la vida una mica que vivim. Jo crec que aquesta sensació l’he viscuda quan estàvem de gira per Alemanya, amb una sala qualsevol pensant que en ho havíem guanyat. És pensar, has conquerit un moment de la teva vida que portem 10-12 anys picant pedra per això, i en aquell moment en que ets feliç, que ho comparteixes amb poca gent, perquè Alemanya ens coneix molt poca gent, però és un moment tant delicat i tant perfecte a la vegada, que la gent està de bon rotllo, que s’ho passa bé, que et cuida i ens cuidem, que estem cansats, però tot i així estem feliços, jo crec que aquesta sensació de llibertat l’he viscuda en un moment així, de no pensar en res més que no fos aquell moment. Potser quan estem aquí ens mengem més l’olla, perquè anem més al dia a dia, hi ha feines entre concerts que allà no fem…però jo com a mínim i vinculat amb el món de la música, jo crec que aquesta sensació d’haver conquerit el moment és sentir-se lliure.

Albert: A mi em representa molt el que dius!

Victor: Si, si. A mi també.

 

Com un definiríeu a vosaltres mateixos amb 3 paraules.

Albert: Folk, rock, hooligan!

Arnau: I ja no entre el Maresme, però…  Ara de debò: fockis, punkis i amics.

Victor: Feliços, optimistes i treballadors

Albert: Família, musica i perseverança.

Arnau: Mira! En aquest cas tens 3 equips de tres!

Albert: En aquest cas no ens ha convençut la resposta de l’altre.

 

Ja per acabar, quina pregunta creieu que us hauríem de fer per poder-vos conèixer?

Arnau: Que fet quan no toqueu? Que la resposta seria “currar” en que no és pot dir! I el friki una mica també. Parlem molt, perquè fem moltes reunions, moltes dinàmiques, formacions, i cada cop més, el qual està molt bé! Ens intentem cuida cada dia més…

Albert: Cuidar-nos jo crec que és la paraula.

Arnau: Però “currar” molt també! De fet, la setmana que ve anem de colònies!

Victor: Tenim un cap de setmana lliure i el que fem és marxar tots junts. Enlloc de perdre’ns de vista…és senyal de cuidar-nos i de ser família!

Adrià: Ara ja l’haureu de fer pensant que l’haureu de respondre!

Victor: On aneu a comprar? Sempre que podem anem al mercat de proximitat, tot i que algun dia “tonto” a un 24h, però mai al Mercadona! Ningú del grup va al Mercadona.

Toti: Jo molts cops, quan no toquem espero tornar a tocar

Arnau: Veu el temps passar!

Toti: Estic molt content amb la meva vida, m’encanta estar amb el meu fill i la meva dona, però tocar és bestial! Jo als 2 dies d’estar a casa m’avorreixo.

Albert: Jo crec que per coneixem m’hauries de preguntar que em faràs per dinar? No no, la pregunta seria: quina música m’agrada? I la veritat és que m’agrada una mica de tot en el món del rock, musica tradicional i la música punk. Entre aquests mons.

Arnau: És mentida Albert! Escoltes Mendelssohn! No enganyis a la gent! Escolta tot menys trap!`

Adrià: És veritat! Una pregunta bona seria quines son les teves contradiccions?

Albert: Doncs va, trio la del dinar que és més fàcil! I et faria un arròs de muntanya.

 

Sempre ens agrada acabar amb un to d’humor i que ens expliqueu alguna anècdota divertida que us hagi passat.

  • Festival petits camaleons, any 2015. En aquest festival és fan dos passes, doncs vam acabar el primer i el guitarrista va començar a recollir les seves coses, i una cosa que no fa mai que es recollir les coses d’altre gent. Total, que sona la intro per tornar a tocar i ell estava sobre l’escenari recollint, fins que li vam dir baixa va. Ens va mirar amb una cara de desconcert i va dir: Un altre cop? I llavors vam haver de parar la intro, ell va haver de muntar tot el que havia desmuntat, i vam haver de fer el bolo més curt per culpa d’això. Va ser molt èpic!

 

  • Un any, pujant cap a Alemanya amb la nostra furgoneta vam parar amb una aèria de servei. Total que al costat hi havia una muntanya molt alta de gespa i algú va pujar corrents en plan fent el friki i vam acabar pujant tots per veure que hi havia a l’altre banda. Quin va ser el problema? Que pujar era molt fàcil, però baixar…això era un altre tema, perquè des de dalt és veia molt empinat. Cadascú vam baixar com vam poder, fins que va arribar el Victor. El seu cos anava més ràpid que les cames, i davant de la situació és va rendir, però abans de menjar-se el terra amb la cara, va decidir per la seva supervivència fer un saltet per caure i rodar. Cada cop que recordem aquell saltet…

 

  • A Figueres, a mig concert és va obrir l’escenari i el guitarrista va desaparèixer. I de cop va quedar penjat amb els dos braços i la guitarra aguantant-se, però tocant! No va parar de tocar!

 

  • Estàvem en uns apartaments, i hi havia una piscina, total que volíem accedir-hi, total, que hi havia una porta, la tanca, una taula i enlloc de mirar si la porta estava oberta, en Toni va decidir tornar de tocar i haver sortit de festa; que era molt més fàcil pujar a la cadira, pujar a la taula i saltar per sobre la tanca. Però clar, la taula era d’aquestes que té sols un peu central, per tant, a la que va aixecar el peu per saltar la taula li va venir a sobre i ell va caure sobre la tanca, fent-se mal a les costelles. Immediatament després vam anar un dels altres i vam empènyer la porta i estava oberta. Tenim la imatge d’obrir la porta mentre el veiem caient. 

 

 

Fotografia feta per: @ainaa_ad_fotografia

 

Més entrevistes:

Marcel i Júlia acampada jove

Marcel i Júlia

 

 

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

CERRAR
Si vols saber tota l'oferta festiva i cultural de Catalunya, aquest és el teu canalTelegram
+