Lleida

Lleida s’ha desenvolupat al voltant del Turó de la Seu, ja que sempre ha estat el lloc on s’han situat les infraestructures representatives del poder de control social: la fortalesa andalusina La Suda de Lleida) i la mesquita, i més tard la catedral (la Seu Vella). El turó era, a més, un bon lloc per a defensar-se de possibles atacs, i ben aviat es va envoltar amb muralles. Aquestes van deixar d’ésser útils amb l’arribada de la revolució industrial i demogràfica del segle XIX. Una vegada enderrocades, Lleida va poder expandir-se per la plana, això sí, havent de salvar els obstacles que representaven el riu Segre i la via del tren, que es va construir sense preveure que la ciutat creixeria tal com ho va fer.

De fet, la seua situació com a nus important en la xarxa de comunicacions es remunta a fa més de vint segles, a la conversió del nucli ilerget a la nova manera de fer dels romans, que s’estaven expandint cap a l’interior de la península. D’aquesta manera Iltirta (Lleida) passaria a ser un assentament com a lloc de pas en el camí entre l’interior (Osca i el nord-oest de la península) i la mar (Tarraco, Barcino, i d’aquí a la península Itàlica).

Lleida va portar el nom d’Ilerda durant el període romà. Era la capital dels ilergets i estava situada a un turó a la vora del riu Sicoris (Segre). Fou elegida pels llegats de Pompeu, Afranius i Petreius com a base per la seua defensa d’Hispània el 49 aC; els llegats tenien cinc legions a Ilerda; Ilerda fou assetjada per Cèsar que va narrar el setge personalment i és un document rellevant de la història militar; la ciutat es va rendir; Afranius i Petreius van quedar lliures per la generositat de Cèsar, i no van fer després honor a la seua paraula. Sota l’imperi fou primer ciutat i després municipi. D’un pont romà sobre el Segre encara es conserven els fonaments. La ciutat fou atacada el 449 pels bagaudes[5] liderats per Basili aliats amb el rei sueu Requiari.[6]