Vallmoll

Tot i que s’han trobat restes ibèriques i romanes a la partida dels Garràfols, el poblament i origen definitiu de Vallmoll data del temps de la conquesta, a mitjans s. XI.

Fou en principi domini del Comtat de Barcelona. L’any 1167 es troba en possessió de Guillem de Castellvell, primer senyor de la baronia de Vallmoll. El territori passa temporalment a mans dels templers, fins que els retorna uns diners que els devia. En aquella època, els hospitalers pleitejaren per la seva possessió. Passà, per casament, dels Castellvell als Montcada, i posteriorment al comte de Foix i al vescomte de Bearn.

La Baronia de Vallmoll passà successivament de mans dels Foix als Cardona, després als Cervelló, als Burgues, als Boixadors, moment en què entren en contacte la casa de Boixadors i la de Savallà, després els Rocabertí i finalment un nebot d’aquesta última familia: en Ferran Truyols i Despuig, casat amb Magdalena de Vilallonga i Safortesa, última senyora de Vallmoll, que morí l’any 1922. Actualment, les possesions que foren venudes després de la seva mort són de l’Ajuntament. Cal destacar que des del s. XIII fins al s. XVIII, els hospitalers tenien drets a Vallmoll. Hi establiren la comanda de Vallmoll. També hi tingué drets en determinades èpoques el monestir de Santes Creus.

Patí al llarg dels segles epidèmies de pesta, algunes de forta virulència.

Fou membre de la Comuna del Camp, a l’entorn de l’any 1586 i, com en molts altres pobles, les successives guerres afectaren fortament la població, amb especial incidència la Guerra del Francès i la tercera guerra carlina, a causa de les lluites i enfrontaments que es produïren al terme.