Barcelona

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten al primer neolític en un jaciment al carrer de la Reina Amàlia, amb un habitatge complet, les tombes d’un adult i un infant,[13] i altres restes finals del neolític (5000 a 4500 aC). D’aquest període en podem destacar la necròpolis situada a Sant Pau del Camp, així com les estructures en pedra de processament d’aliment i una tomba infantil al jaciment del carrer Riereta.

Dels segles VII a VI aC n’està documentada l’existència de poblats de les tribus laietanes (íbers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l’emplaçament exacte. Els cartaginesos l’ocuparen durant la Segona Guerra Púnica i després s’hi van establir els romans.

En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser refundada pels romans a finals del segle I aC, sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s’havien instal·lat des de l’any 218 aC, i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l’anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou emmurallada per ordre de Claudi. L’obra de la construcció de la muralla romana de Barcelona va anar a càrrec de Caius Coelius, segons diu una llosa trobada a Montjuïc al segle XIX. A principis del segle III la població de la Barcino romana s’estimava entre 4.000 i 8.000 habitants. Al segle IV les muralles van ser reformades augmentant el seu gruix i alçada, i incorporant entre 75 i 78 torres de defensa. Aquestes muralles foren operatives durant uns mil anys fins a l’ampliació de Jaume I.